ψυχη

Home sweet home.
Com ha dit algun company en algun altre blog, crec que durant l'ensenyament de llengües que he (hem) tingut cal distingir, sobretot, dues etapes: l'etapa d'aprenentatge de llengües a l'escola/institut i l'etapa d'aprenentatge de llengües extraescolar i universitària. La primera de les dues es caracteritza, sobretot per un enfocament conductista, on l'important és aprendre regles, paraules, memoritzar-les i ser capaç de repetir-les més tard. Sota el meu punt de vista, crec que és una pràctica força estesa a l'ensenyament escolar i, potser, un dels errors més grans a l'hora de fer un ensenyament de llengües. No sé quin mètode deuen fer servir a altres països, però potser això explica les deficiències del nostre país quant a les habilitats lingüístiques més enllà de les nostres llengües maternes?

La segona etapa, la d'aprenent de llengües fora de l'escola o a la universitat crec que s'identifica més amb un enfocament humanista (el primer) i constructivista o socioconstructivista (el segon). De fet, com deia fa dues entrades, potser una de les coses que va fer que m'agradessin els idiomes va ser la possibilitat de desenvolupar-me en una altra llengua amb un bon ambient a l'aula, jugant a aprendre, en definitiva. Després, el canvi universitari és molt més diferent, ja que l'aprenentatge d'una llengua es basa en un procés constructiu, on el que importa és l'elaboració de significats i de sentits. En aquest punt, crec que les idees de Vigotski tenen una certa transcendència, atès que els elements culturals que són part intrínseca d'una llengua adquereixen la seva importància a l'hora de poder comprendre els significats i poder-ne elaborar de nous, on els aspectes pragmàtics d'una llengua són tan importants que, sense tenir-los en compte, és impossible d'adquirir una llengua de manera normal.