"L'espanyol és l'única llengua materna que no es pot aprendre a l'escola" (sic.)

Aparegut avui a l'Avui. Sembla interessant la notícia pel que fa a l'ensenyament/aprenentatge de llengües... I jo em pregunto: si la importància de l'aprenentatge d'una llengua es basa en la quantitat de gent amb què et pots comunicar, perquè no aprenem tots xinès? Potser li ho podríem proposar a aquest "senyor". Segurament hi estarà d'acord...

http://www.avui.cat/cultura_comunicacio/detail.php?id=906

Gregorio Salvador, vicedirector de la Reial Acadèmia Espanyola, ha denunciat el que considera un assetjament de la llengua espanyola en diversos llocs del territori espanyol i ha criticat que l'espanyol sigui "l'única llengua materna que no es pot aprendre a l'escola".

El vicedirector de la Real Acadèmia Espanyola, Gregorio Salvador, ha criticat que eals territoris amb llengua pròpia "no es pugui aprendre's l'espanyol en les escoles", i ha dit que aquesta situació "és més greu" que la imposició que va haver durant el franquisme de l'ensenyament exclusiva en espanyol.

"Imposar, com es va fer en la dictadura, una llengua que parlen 400 milions de persones, és menys greu per a les víctimes de l'atropellament que imposar-los, com es fa ara, una llengua d'un milió i mig o de tres milions de parlants", ha dit Salvador en presentar el seu llibre Notícias del Reino de Cervantes. Usos y abusos del español actual, acompanyat per l'escriptor i acadèmic Arturo Pérez-Reverte.

Encara que Salvador ha intentat donar-li al llibre un to més lingüístic que polític, en el primer article, "El Reino de Cervantes" (l'expressió és d'Uslar Pietri), al·ludeix ja a "les polítiques discriminatòries" que pateixen els castellanoparlants "en determinades comunitats autònomes" i afirma que Espanya "és l'únic lloc del món on la llengua està perdent usuaris i on als seus parlants se'ls pot negar la possibilitat d'educar-se en ella".

Aquest fet va ser qualificat de "molt greu" per Salvador (Cúllar, Granada, 1927), per a qui "sembla mentida que no s'hi posi remei a aquesta situació, perquè és un atemptat contra els drets humans".

Segons la seva opinió, imposar l'ensenyament de les llengües cooficials als quals no les tenen com idioma matern seria "tornar als temps passats i a la situació que tant es va criticar del franquisme, amb molta raó, que era l'ensenyament exclusiu en la llengua comuna".

"Però si per esmenar aquest abús de la dictadura el que es fa és el contrari, s'està fent alguna cosa molt més lamentable perquè, en definitiva, les llengües no són iguals; serveixen fonamentalment per comunicar-se, i no és el mateix una que permet fer-ho amb tres milions de persones que una altra que serveix per parlar amb quatre-cents milions", ha insistit Salvador.

Pérez-Reverte comparteix plenament aquestes idees, així com una altra de les que defensa Salvador en el seu llibre: que l'espanyol "no és una llengua nacionalista, perquè no és una senya d'identitat per a ningú; és plurinacional i multilingüe". I és, "a pesar del que diuen els estúpids i els manipuladors, una llengua generosa, oberta, on cap tot el món i on qualsevol variant documentada amb rigor és incorporada", ha assegurat l'autor de El capitan Alatriste.

ψυχη

Home sweet home.
Com ha dit algun company en algun altre blog, crec que durant l'ensenyament de llengües que he (hem) tingut cal distingir, sobretot, dues etapes: l'etapa d'aprenentatge de llengües a l'escola/institut i l'etapa d'aprenentatge de llengües extraescolar i universitària. La primera de les dues es caracteritza, sobretot per un enfocament conductista, on l'important és aprendre regles, paraules, memoritzar-les i ser capaç de repetir-les més tard. Sota el meu punt de vista, crec que és una pràctica força estesa a l'ensenyament escolar i, potser, un dels errors més grans a l'hora de fer un ensenyament de llengües. No sé quin mètode deuen fer servir a altres països, però potser això explica les deficiències del nostre país quant a les habilitats lingüístiques més enllà de les nostres llengües maternes?

La segona etapa, la d'aprenent de llengües fora de l'escola o a la universitat crec que s'identifica més amb un enfocament humanista (el primer) i constructivista o socioconstructivista (el segon). De fet, com deia fa dues entrades, potser una de les coses que va fer que m'agradessin els idiomes va ser la possibilitat de desenvolupar-me en una altra llengua amb un bon ambient a l'aula, jugant a aprendre, en definitiva. Després, el canvi universitari és molt més diferent, ja que l'aprenentatge d'una llengua es basa en un procés constructiu, on el que importa és l'elaboració de significats i de sentits. En aquest punt, crec que les idees de Vigotski tenen una certa transcendència, atès que els elements culturals que són part intrínseca d'una llengua adquereixen la seva importància a l'hora de poder comprendre els significats i poder-ne elaborar de nous, on els aspectes pragmàtics d'una llengua són tan importants que, sense tenir-los en compte, és impossible d'adquirir una llengua de manera normal.