Aprenent a ensenyar; ensenyant a aprendre

Durant la meva vida com a aprenent de llengües, puc dir que he tocat gairebé totes les teories o metodologies lingüístiques existents.

Recordo que quan vaig començar a aprendre anglès amb 6 anys, poc importava l'aprenentatge de memòria d'estructures sintàctiques o de llistats interminables de paraules. Els professors volien que a classe ens ho passéssim bé, i és per això que sempre ens feien fer coses entre nosaltres, fe jocs amb l'anglès, desenvolupar-nos entre nosaltres en anglès. Tant era que ho féssim bé o malament, la qüestió era poder desenvolupar-nos-hi. Crec que gràcies a això els professors van aconseguir que em comencés a agradar tant aquest idioma.

Aquest mètode diferia moltíssim quan vaig començar a estudiar l'anglès de manera obligatòria a l'escola/institut i els professors ens feien aprendre llistes de vocabulari innecessari i moltes altres coses de memòria. Suposo que per això molts dels meus companys odiaven tant l'assignatura d'anglès. Jo, en canvi, tot i que no m'agradés el mètode d'ensenyament escolar (no sabia que el mètode no m'agradava, però recordo que no m'agradaven aquelles classes), ja sabia molt d'aquell vocabulari i no em feia falta aprendre'l, però sincerament ara crec que vaig aprendre el vocabulari que sé gràcies als primers anys i els mètodes estructuralistes o generatius que he après durant l'aprenentatge de llengües que he tingut.

A l'Escola d'Idiomes recordo que els mètodes d'ensenyament principals que he tingut s'han basat en teories estructuralistes, on es fan molts exercicis de repeticions, d'omplir buits, de fer converses amb altres companys sobre temes preparats, ens fan èmfasi en el diàleg amb els companys, etc.

Suposo que, com vaig dir a una entrada anterior del bloc, quan vaig començar a aprendre francès, els mètodes de la professora eren força tradicionals i per això em va passar com a altres companys, que el vaig voler abandonar. La única diferència entre l'anglès i el francès, llavors, era que l'anglès era obligatori (i per tant els meus companys no el podien deixar d'estudiar i el francès era optatiu) Buf! Sort!

Aquest tipus d'ensenyament també el vaig tenir a Dinamarca durant l'aprenentatge del danès, on el professor ens feia sortir davant de classe a exposar diàles amb el vocabulari que suposadament havíem hagut d'aprendre i on es buscava, sobre tot, que ens poguéssim comunicar al carrer, al supermercat, al bar, etc. Segons el que recordo, la seva forma d'ensenyar-nos estava basada en la teoria estructuralista i de la lingüística textual o de l'anàlisi discursiva.

Com a aprenent, i a partir dels records que tinc dels professors que m'han ensenyat idiomes, crec que no puc dir que em sento molt més còmode en una metodologia que en una altra. Crec que potser el pas amb uns professors i amb uns altres m'han fet desenvolupar una mica de manera personal totes i cadascuna d'aquestes metodologies, podent aprofitar el millor de cadascuna i rebutjant el menys interessant. Crec que totes aquestes teories tenen coses bones i coses dolentes, i per tant, com a professor de llengües, segurament intentaria aprofitar les coses bones per intercanviar-les entre elles i fusionar-les. Sé que segurament això serà difícil i que m'hauré de basar més en una que en una altra, però com ha mínim ho intentaria.

Com a base, suposo que em basaria en les teories estructuralistes i de l'anàlisi textual i del discurs, fent els meus alumnes parlar entre ells amb diàlegs dirigits, incentivant-los a comunicar-se entre tots, fent-los veure que el que importa és la comprensió, preguntant-los sobre coses que els interessen, com què han fet durant les vacances, quins plans de futur tenen, preguntant-los sobre els seus hobbies, la família, etc. (això dependria del seu nivell, els objectius que tinguessin, etc.). A partir d'aquí, suposo que deixaria passar els errors més subtils i em basaria en teories generatives per corregir-ne els grossos i, de mica en mica, anar polint les coses més insignificants (però de mica en mica). En aquest sentit intentaria pensar com un nen (o un estranger) i veure com ho fan ells per aprendre correctament una llengua, els erros que fan i analitzar per què els fan. A partir d'aquesta base, doncs, intentaria proporcionar-los vocabulari que els manqués, però no llistats que no serveixen de res, sinó vocabulari que sortís durant la classe i que fos necessari per dir les coses que volen dir. M'estimaria més que aprenguessin 10 paraules que necessiten i que me les han demanades i que aprendran de veritat que no donar-los un llistat de 20 paraules, de les quals només n'aprendrien 10 per a la classe següent però que al cap de dos dies només en recordarien 2. Seria doble feina per a mi (que hauria de buscar vocabulari per donar-los) i per ells (que acabarien avorrits de la llengua i no els serviria de res).

És per tot això que suposo que les metodologies més modernes, les estructuralistes, generativistes i d'anàlisis discursives tenen més possibilitats de ser útils que la metodologia tradicional basada en l'aprenentatge gramatical. La meva experiència crec que ho demostra i suposo que la de la majoria de nosaltres que ens agraden les llengües. Potser estic equivocat, però la meva intuició em diu que no. Ho veurem als blocs dels altres companys. Què en penseu?