"L'espanyol és l'única llengua materna que no es pot aprendre a l'escola" (sic.)

Aparegut avui a l'Avui. Sembla interessant la notícia pel que fa a l'ensenyament/aprenentatge de llengües... I jo em pregunto: si la importància de l'aprenentatge d'una llengua es basa en la quantitat de gent amb què et pots comunicar, perquè no aprenem tots xinès? Potser li ho podríem proposar a aquest "senyor". Segurament hi estarà d'acord...

http://www.avui.cat/cultura_comunicacio/detail.php?id=906

Gregorio Salvador, vicedirector de la Reial Acadèmia Espanyola, ha denunciat el que considera un assetjament de la llengua espanyola en diversos llocs del territori espanyol i ha criticat que l'espanyol sigui "l'única llengua materna que no es pot aprendre a l'escola".

El vicedirector de la Real Acadèmia Espanyola, Gregorio Salvador, ha criticat que eals territoris amb llengua pròpia "no es pugui aprendre's l'espanyol en les escoles", i ha dit que aquesta situació "és més greu" que la imposició que va haver durant el franquisme de l'ensenyament exclusiva en espanyol.

"Imposar, com es va fer en la dictadura, una llengua que parlen 400 milions de persones, és menys greu per a les víctimes de l'atropellament que imposar-los, com es fa ara, una llengua d'un milió i mig o de tres milions de parlants", ha dit Salvador en presentar el seu llibre Notícias del Reino de Cervantes. Usos y abusos del español actual, acompanyat per l'escriptor i acadèmic Arturo Pérez-Reverte.

Encara que Salvador ha intentat donar-li al llibre un to més lingüístic que polític, en el primer article, "El Reino de Cervantes" (l'expressió és d'Uslar Pietri), al·ludeix ja a "les polítiques discriminatòries" que pateixen els castellanoparlants "en determinades comunitats autònomes" i afirma que Espanya "és l'únic lloc del món on la llengua està perdent usuaris i on als seus parlants se'ls pot negar la possibilitat d'educar-se en ella".

Aquest fet va ser qualificat de "molt greu" per Salvador (Cúllar, Granada, 1927), per a qui "sembla mentida que no s'hi posi remei a aquesta situació, perquè és un atemptat contra els drets humans".

Segons la seva opinió, imposar l'ensenyament de les llengües cooficials als quals no les tenen com idioma matern seria "tornar als temps passats i a la situació que tant es va criticar del franquisme, amb molta raó, que era l'ensenyament exclusiu en la llengua comuna".

"Però si per esmenar aquest abús de la dictadura el que es fa és el contrari, s'està fent alguna cosa molt més lamentable perquè, en definitiva, les llengües no són iguals; serveixen fonamentalment per comunicar-se, i no és el mateix una que permet fer-ho amb tres milions de persones que una altra que serveix per parlar amb quatre-cents milions", ha insistit Salvador.

Pérez-Reverte comparteix plenament aquestes idees, així com una altra de les que defensa Salvador en el seu llibre: que l'espanyol "no és una llengua nacionalista, perquè no és una senya d'identitat per a ningú; és plurinacional i multilingüe". I és, "a pesar del que diuen els estúpids i els manipuladors, una llengua generosa, oberta, on cap tot el món i on qualsevol variant documentada amb rigor és incorporada", ha assegurat l'autor de El capitan Alatriste.

ψυχη

Home sweet home.
Com ha dit algun company en algun altre blog, crec que durant l'ensenyament de llengües que he (hem) tingut cal distingir, sobretot, dues etapes: l'etapa d'aprenentatge de llengües a l'escola/institut i l'etapa d'aprenentatge de llengües extraescolar i universitària. La primera de les dues es caracteritza, sobretot per un enfocament conductista, on l'important és aprendre regles, paraules, memoritzar-les i ser capaç de repetir-les més tard. Sota el meu punt de vista, crec que és una pràctica força estesa a l'ensenyament escolar i, potser, un dels errors més grans a l'hora de fer un ensenyament de llengües. No sé quin mètode deuen fer servir a altres països, però potser això explica les deficiències del nostre país quant a les habilitats lingüístiques més enllà de les nostres llengües maternes?

La segona etapa, la d'aprenent de llengües fora de l'escola o a la universitat crec que s'identifica més amb un enfocament humanista (el primer) i constructivista o socioconstructivista (el segon). De fet, com deia fa dues entrades, potser una de les coses que va fer que m'agradessin els idiomes va ser la possibilitat de desenvolupar-me en una altra llengua amb un bon ambient a l'aula, jugant a aprendre, en definitiva. Després, el canvi universitari és molt més diferent, ja que l'aprenentatge d'una llengua es basa en un procés constructiu, on el que importa és l'elaboració de significats i de sentits. En aquest punt, crec que les idees de Vigotski tenen una certa transcendència, atès que els elements culturals que són part intrínseca d'una llengua adquereixen la seva importància a l'hora de poder comprendre els significats i poder-ne elaborar de nous, on els aspectes pragmàtics d'una llengua són tan importants que, sense tenir-los en compte, és impossible d'adquirir una llengua de manera normal.

Lingua navarrorum

No sé si aquesta entrada serà adient aquí o no, però com que vinc d'una terra que es caracteritza per ser cruïlla de civilitzacions, cultures i llengües, m'ha semblat interessant d'incloure aquí uns textos de les Glosas emilianenses, on es troben els primers textos escrits en castellà i les primeres frases (que no paraules) en vascuence.

Fa molts anys, a La Rioja es parlava tant vascuence (quan al segle X la zona de La Rioja formava part del Regne de Navarra) i llatí, una llengua que, al carrer estava evolucionant i no era, realment, llengua culta (llatí), sinó que començava a evolucionar cap a llengua vulgar (inicis del castellà. Era una llengua híbrida entre totes 3, una evolució, quelcom que molts lingüístes han anomenat com lingua navarrorum (llengua dels navarresos). -- Segons Michelena, l'actual dialecte de la lingua navarrorum (romance navarro-aragonés-riojano) és parlat als Pirineus, i es diu 'fabla' o 'luenga aragonesa'. -- Com que les llengües no entenien de política ni de fronteres inventades, era molt comú que la gent les utilitzés únicament per comunicar-se. Aquest fet va fer que, a La Rioja, zona situada (i molt disputada) entre l'antic Regne de Castella, Regne de Navarra i Regne d'Aragó, es poguessin trobar variants de les llengües més habituals a aquests territoris: vascuence, llatí i llengua vulgar (diguem-ne castellà) (i, amb això, els inicis escrits de la primera i la última). Els frares de San Millán de la Cogolla normalment escrivien en llatí, que era l'idioma culte. L'idioma del carrer, de la gent analfabeta, però, era un altre, i per poder arribar a transmetre els seus missatges van haver d'introduir petites aclaracions en llengua vulgar al costat dels seus escrits en llatí. Aquestes aclaracions es feien servir quan els frares creien que els mots en llatí que empraven podien no ser entesos per la gent del carrer, i en aquest punt passaven a una llengua més entenedora. Aquest moment era, doncs, l'afirmació que el llatí culte evolucionava cap a una llengua vulgar que parlava la gent al carrer, cap a castellà. En el cas del vascuence, era l'afirmació que l'idioma era parlat al carrer, potser la llengua inicial de la gent abans de l'arribada amb força del llatí (idioma d'alfabetització).

Bé, no m'enrotllo més perquè segurament aquesta història ja la coneixeu i a més és força abreviada, però m'ha semblat una manera d'ensenyar una llengua al poble, o de fer que un text sigui entès. Una mena d'ensenyament de llengües?

Voilà el text on apareixen els inicis escrits de totes dues llengües:

Códice 60, pàgina 72:

Incipiunt sermones cotidiani beati Agustini
Gaudeamus fratres karissimi et Deo gratias agimus, quia uos, secundum desideria nostra, jncolomes [sanos et salbos] jnueniri meruimur [jzioqui dugu]. Et uere fratres juste et merito [mondamientre] pater gaudet quotiens filios suos et corpore sanos et Deo deuotos [promissiones] jnuenerit; ... concessit [donauit]; hoc quod ad profectum animarum uestrarum pertinet [conuienet fere] deuemus caritati [miente] uestre suggerere [seruire]... Intelligite [jntellegentja abete] karissimi, quia non jdeo christiani facti sumus ut dejsta uita tantum solliciti simus [ansiosusegamus]... Si uero, quod Deus non patiatur [non quieti] et mala opera exercimus [nos sificieremus] et plus pro carnis luxuria quam pro salute anime laboramus, timeo ne quando boni christiani cum angelis acceperint uitam eternam nos, quod absit, precipitemur [guec ajutu ez dugu] [nos nonkaigamus] jngeenna. Non nobis sufficit [non conuienet anobis] quod christianum nomen accepimus si opera christiana non facimus. ..Inuidiam uelut gladium diaboli respuit [geitat]... qui adulterium [fornicatjonem] non facit... qui de fructibus suis prius [ances] non gustat nisi ex jpsis aliquid Deo offerat, qui decimus annis singulis erogandas pauperibus reddet [qui dat alosmisquinos], qui sacerdotibus honorem jnpendit [tienet]... sicut [quomo do]... qui nullum hominem odio abet [nonaborrescet], qui stateras do losas et mensuras duplices uelut [quomodo] g1adium diaboli perorrescit [aborrescet]... qui quando ad eclesiam uenerit orationi jnsistit et se diuersis [muitas] litibus non jnligat [non separat]... adjuro [coniuro] ut totius uiribus [de tota fortitudine] jn omni causa justitia teneatis et de anime uestre salute adtentius [buena mientre] cogitetis. ..Nolite uos occupare [parare uel aplecare] ad litigandum [demandare] set potius [plus maijus] ad orandum, ut non rixando Deum offendere [gerrare].

Aclaració:

Así, las Glosas emilianenses ( c. 950) 31 tienen un par de ellas en vasco, no en romance o con sinónimos latinos, según es norma 38: «jnueniri meruimur» = 'jzioqui dugu' (glosa 31), «precipitemur» = 'guec ajutuezdugu' (glosa 42). La segunda de estas aclaraciones se documenta también en romance: 'nos nonkaigamus'. El vasco recién transcrito no es demasiado fácil de identificar; Menéndez Pidal 39 recurrió a ilustres vascólogos (Echegaray, Ugarte, Campión, Urquijo) que tradujeron así:

Glosa 31: 'hemos encendido', 'lo hemos [solicitado] ardientemente', 'lo hemos ahuyentado' o alguna frase semejante, que no coinciden con el original latino.

Glosa 44: 'nosotros no nos arrojamos', 'nosotros no lo hemos adaptado a nuestra conveniencia', con las mismas dificultades de la glosa anterior.

I anotat al marge, en castellà:

Cono aiutorio de nuestro dueno dueno Christo, dueno salbatore, qual dueno get ena honore et qual duenno tienet ela mandatione cono patre cono spiritu sancto enos sieculos delo sieculos. Facamus Deus Omnipotes tal serbitio fere ke denante ela sua face gaudioso segamus. Amen.

Aprenent a ensenyar; ensenyant a aprendre

Durant la meva vida com a aprenent de llengües, puc dir que he tocat gairebé totes les teories o metodologies lingüístiques existents.

Recordo que quan vaig començar a aprendre anglès amb 6 anys, poc importava l'aprenentatge de memòria d'estructures sintàctiques o de llistats interminables de paraules. Els professors volien que a classe ens ho passéssim bé, i és per això que sempre ens feien fer coses entre nosaltres, fe jocs amb l'anglès, desenvolupar-nos entre nosaltres en anglès. Tant era que ho féssim bé o malament, la qüestió era poder desenvolupar-nos-hi. Crec que gràcies a això els professors van aconseguir que em comencés a agradar tant aquest idioma.

Aquest mètode diferia moltíssim quan vaig començar a estudiar l'anglès de manera obligatòria a l'escola/institut i els professors ens feien aprendre llistes de vocabulari innecessari i moltes altres coses de memòria. Suposo que per això molts dels meus companys odiaven tant l'assignatura d'anglès. Jo, en canvi, tot i que no m'agradés el mètode d'ensenyament escolar (no sabia que el mètode no m'agradava, però recordo que no m'agradaven aquelles classes), ja sabia molt d'aquell vocabulari i no em feia falta aprendre'l, però sincerament ara crec que vaig aprendre el vocabulari que sé gràcies als primers anys i els mètodes estructuralistes o generatius que he après durant l'aprenentatge de llengües que he tingut.

A l'Escola d'Idiomes recordo que els mètodes d'ensenyament principals que he tingut s'han basat en teories estructuralistes, on es fan molts exercicis de repeticions, d'omplir buits, de fer converses amb altres companys sobre temes preparats, ens fan èmfasi en el diàleg amb els companys, etc.

Suposo que, com vaig dir a una entrada anterior del bloc, quan vaig començar a aprendre francès, els mètodes de la professora eren força tradicionals i per això em va passar com a altres companys, que el vaig voler abandonar. La única diferència entre l'anglès i el francès, llavors, era que l'anglès era obligatori (i per tant els meus companys no el podien deixar d'estudiar i el francès era optatiu) Buf! Sort!

Aquest tipus d'ensenyament també el vaig tenir a Dinamarca durant l'aprenentatge del danès, on el professor ens feia sortir davant de classe a exposar diàles amb el vocabulari que suposadament havíem hagut d'aprendre i on es buscava, sobre tot, que ens poguéssim comunicar al carrer, al supermercat, al bar, etc. Segons el que recordo, la seva forma d'ensenyar-nos estava basada en la teoria estructuralista i de la lingüística textual o de l'anàlisi discursiva.

Com a aprenent, i a partir dels records que tinc dels professors que m'han ensenyat idiomes, crec que no puc dir que em sento molt més còmode en una metodologia que en una altra. Crec que potser el pas amb uns professors i amb uns altres m'han fet desenvolupar una mica de manera personal totes i cadascuna d'aquestes metodologies, podent aprofitar el millor de cadascuna i rebutjant el menys interessant. Crec que totes aquestes teories tenen coses bones i coses dolentes, i per tant, com a professor de llengües, segurament intentaria aprofitar les coses bones per intercanviar-les entre elles i fusionar-les. Sé que segurament això serà difícil i que m'hauré de basar més en una que en una altra, però com ha mínim ho intentaria.

Com a base, suposo que em basaria en les teories estructuralistes i de l'anàlisi textual i del discurs, fent els meus alumnes parlar entre ells amb diàlegs dirigits, incentivant-los a comunicar-se entre tots, fent-los veure que el que importa és la comprensió, preguntant-los sobre coses que els interessen, com què han fet durant les vacances, quins plans de futur tenen, preguntant-los sobre els seus hobbies, la família, etc. (això dependria del seu nivell, els objectius que tinguessin, etc.). A partir d'aquí, suposo que deixaria passar els errors més subtils i em basaria en teories generatives per corregir-ne els grossos i, de mica en mica, anar polint les coses més insignificants (però de mica en mica). En aquest sentit intentaria pensar com un nen (o un estranger) i veure com ho fan ells per aprendre correctament una llengua, els erros que fan i analitzar per què els fan. A partir d'aquesta base, doncs, intentaria proporcionar-los vocabulari que els manqués, però no llistats que no serveixen de res, sinó vocabulari que sortís durant la classe i que fos necessari per dir les coses que volen dir. M'estimaria més que aprenguessin 10 paraules que necessiten i que me les han demanades i que aprendran de veritat que no donar-los un llistat de 20 paraules, de les quals només n'aprendrien 10 per a la classe següent però que al cap de dos dies només en recordarien 2. Seria doble feina per a mi (que hauria de buscar vocabulari per donar-los) i per ells (que acabarien avorrits de la llengua i no els serviria de res).

És per tot això que suposo que les metodologies més modernes, les estructuralistes, generativistes i d'anàlisis discursives tenen més possibilitats de ser útils que la metodologia tradicional basada en l'aprenentatge gramatical. La meva experiència crec que ho demostra i suposo que la de la majoria de nosaltres que ens agraden les llengües. Potser estic equivocat, però la meva intuició em diu que no. Ho veurem als blocs dels altres companys. Què en penseu?

Una (altra) manera de mirar al món

Vaig néixer a un poble de 10 mil habitants a La Rioja, província d'Espanya i no pas Argentina. Amb el bon vi, ja des de ben petit, vaig comprendre que la multiculturalitat era una de les coses que ens enriquien com a persones, tant des d'un punt de vista ètnic com lingüístic.

Els meus pares tenen com a llengua mare l'espanyol, i no en saben cap d'altra. El meu pare és andalús, d'un poble de Jaen, i la meva mare és navarra, d'un poblet de la zona anomenada "La Ribera". Això em va fer, d'una banda, tenir la mala sort de només poder tenir una llengua com a llengua materna, però de l'altra, la bona sort de tenir els pares de zones diferents culturalment i, segurament, al cap dels anys haver tingut un interès creixent per altres cultures, a més de saber-les respectar i aprendre'n.

Des de ben petit vaig voler començar amb l'aprenentatge d'una altra llengua. De fet, no recordo si va ser per iniciativa pròpia (per fer alguna cosa més després de classe) o perquè la meva mare m'ho va fer fer. Als sis anys vaig començar amb l'aprenentatge de l'anglès. Crec que es podria dir que aquest aprenentatge encara no ha acabat, però va ser llavors quan va tenir l'inici. Les classes eren molt amenes i molt enfocades a passar-nos-ho bé amb els companys. Suposo, de fet, que això va fer que em comencés a agradar molt aprendre l'idioma. D'altra banda crec que si no ho hagués fet així ara no m'agradarien tant com m'agraden.

Al cap d'un bon temps, i després d'haver fet ja algun que altre examen oficial d'anglès d'universitats angleses i apuntar-me a l'Escola Oficial, vaig començar amb l'aprenentatge d'una segona llengua estrangera: el francès. La meva experiència amb el francès el primer any va ser molt nefasta fins al punt que vaig pensar que havia estat una molt mala idea apuntar-m'hi, ja que era una assignatura optativa. Crec que aquesta experiència va ser causada per la professora. Tot i que no recordo gaire com eren les classes, sí que recordo que la professora no m'agradava gens, i això va fer que l'any següent em plantegés les coses i deixés de voler aprendre-la. Tot i això, veia que les llengües m'agradaven molt, i tot el relacionat amb les seves coses. Va ser llavors quan vaig decidir estudiar Traducció i Interpretació a la UPF, lluny de casa meva. Tot i això, va ser gràcies a aquest curs de francès que vaig fer a l'institut que vaig poder estar amb el grup dels que "més sabien" a l'assignatura de francès llengua C a la carrera (tot sigui dit que vaig ser, dels bons el pitjor). Gràcies a això, també, vaig marxar un primer erasmus a França, als Alps, a aprendre francès. En tornar ja em sentia molt tranquil quan parlava francès. L'entenia bé i em feia entendre bé. Vaig començar a tenir fluïdesa i realment vaig estar molt content.

Una de les raons principals per venir a Barcelona a estudiar, va ser el fet que podia aprendre una altra llengua sense gaire esforç, i això m'atreia molt. A banda de poder estudiar anglès i francès a la universitat podia aprendre català, i això va ser una de les valoracions principals. De seguida vaig pensar que m'havia de barrejar amb gent de parla catalana, i els vaig demanar que tot i que al principi em costés entendre'ls me'n parlessin, perquè si no no l'aprendria mai. Vaig tenir la sort d'envoltar-me de gent que em volia ajudar (ja que no tothom ho fa i, "per respecte" canvien cap a una altra llengua, encara que els entenguis... però això és un altre tema). Vaig conèixer una noia catalanoparlant... i bé, no cal explicar més. Al cap de poc temps vaig decidir de llançar-m'hi al carrer. Demanava l'hora, com podia arribar no sé on, etc. (tot i que això ja ho sabia, però volia molt català). Mirava TV3, cada nit escoltava la ràdio... I així va ser com vaig arribar a desenvolupar-me en català. M'agrada.

Com que veia que 4 llengües no eren tantes comparat amb altres frikis de les llengües vaig decidir estudiar esperanto pel meu compte. Tot i que no el parlo, tinc un lèxic molt bàsic i conec les regles verbals i de construcció de paraules de les llengües. Suposo que en algun altre moment m'hi tornaré a posar perquè és un idioma força senzill, però ara no tinc gaire temps.

Durant 3r curs de Traducció vaig decidir amb un company d'aprendre una llengua diferent a l'Escola d'Idiomes, i ens vam apuntar tots dos a rus. Només vaig fer el primer curs, el vaig aprovar i em va agradar, i si hagués pogut ara segurament ja l'estaria acabant o gairebé, però a l'any següent vaig tenir l'oportunitat de marxar un altre any d'erasmus a Dinamarca, i vaig pensar com quan vaig arribar a Barcelona. És una molt bona oportunitat d'aprendre una llengua sense gaire esforç, el danès. Vaig decidir-ho així, deixo el rus i marxo a Copenhaguen, segueixo aprenent anglès, perquè allà tothom (o gairebé) el parla, i aprenc danès. Bé, he de confessar que l'aprenentatge del danès és una mica més complicat que el català per a mi, parlant de llengua romanç. De fet no vaig trobar gaire complicada la gramàtica, i podria dir que si tingués lèxic podria fer força coses (ja vam fer una assignatura allà de traducció danès-espanyol), però la llengua parlada era molt complicada!!! Finalment vaig haver de tornar d'erasmus i no vaig poder seguir amb l'aprenentatge, però és una altra llengua que no descarto pas de seguir aprenent-la. Al cap i a la fi, tinc una base (bona des del meu punt de vista), i fins i tot una mica abans de tornar d'allà ja demanava la targeta del metro en danès i feia la compra en danès :) Tot un avenç!

Quan vaig tornar a Barcelona de l'erasmus, vaig pensar que m'agradaven molt i molt les llengües, i que no volia deixar d'aprendre-les. I des de ben petit vaig pensar que per motius exclusivament polítics no podia aprendre una llengua que es va parlar durant molt de temps a la meva terra. Va ser quan vaig començar a aprendre èuscar a l'Escola d'Idiomes. Ara ja faig 3r, i n'estic molt content. Sobre tot quan torno a casa i sento l'ETB i entenc coses i quan parlo amb algun company basc :). L'any següent també vaig apuntar-me a portuguès. I encara segueixo apuntat, tot i que per falta de temps m'és impossible anar a classe sí que intento no perdrem amb els apunts que em passen. Trobo que és una llengua no difícil (que no vol dir que sigui fàcil). Faig segon i espero poder continuar-hi. Ben pensat, crec que una de les meves il·lusions (i ho aconseguiré) és aprendre (per poder comunicar-me, com a mínim) totes les llengües romances. Les que em falten: italià, gallec (tot i que el podria considerar una variant del portuguès) i occità (o aranès, que suposo que serà la variant amb més facilitats per poder aprendre). I si poguès, per què no, retroromanç i altres...

Un friki dels idiomes? Potser. M'agrada molt...

Les meves expectatives

Al cap d'uns dies després d'haver creat aquest blog i haver estat penjat al web de l'assignatura d'EL a moodle, i després de l'expectació creada amb aquest blog que m'han fet arribar alguns companys, he decidit de començar-lo i parlar una mica de les meves expectatives cap a l'assignatura d'Ensenyament de Llengües que s'imparteix, per a mi, com a assignatura Obligatòria (o Troncal, ara no ho sé) a la Llicenciatura de Lingüística. Bé, per les expectacions creades i, de fet, perquè ho he de fer per a l'assignatura ;)

En realitat, no sé ben bé què espero d'aquesta assignatura, tot i que el nom, d'entrada, m'atreia i pensava que no em desagradaria. De fet, de moment no ho està fent i m'ho estic passant d'allò més bé, ja que, com a mínim, les classes es fan amenes i són divertides. D'aprendre o no aprendre suposo que ho podrem valorar al final del curs, però de passar-nos-ho bé, de moment crec que no hi ha opció per a la decepció.

De fet, una de les coses que més m'està agradant és la interacció tant del professor cap a nosaltres i vice-versa, i la interacció que ens fa tenir entre els companys. Trobo molt interessant la idea de fer les classes divertides, de poder explicar les nostres anècdotes, tant en veu alta com en veu baixa (quan el professor diu: "dos minuts per parlar amb el company"). De fet, això és bo per als qui volen seguir l'assignatura com mana com per als qui s'estan avorrint, ja que en aquests casos poden despertar-se una mica i parlar amb el company del que han fet el cap de setmana (a les classes dels dilluns) i del que faran durant el cap de setmana següent (a les classes dels dijous). També serveix per poder lligar amb la companya o el company del costat. Després del primer dia de classe, en què potser ens vam seure amb el company que ens va tocar al costat, ja es nota algun acostament una mica tímid per arribar a un bon intercanvi de llengües... (i que cadascú interpreti el que vulgui). De fet, ja està bé, al cap i a la fi l'assignatura es diu així, no? "Ensenyament de llengües".

No sé, suposo que al final del curs haurem après alguna estratègia per poder ensenyar idiomes estrangers o propis, per veure els defectes o mancances de qui ens les han ensenyades, d'aprofitar les coses bones que hem après d'altres professors que hem tingut i, sobre tot, d'intercanviar experiències amb altres companys que, ara ja es dediquen a l'ensenyament de llengües o que s'hi volen dedicar. Crec que la interacció que ara mateix hi ha entre tots, les anècdotes que anirem veient al llarg del curs i la diversitat tant cultural com de llengües que hi ha a la classe pot ser molt enriquidor per a tothom. Entre zapotecos, suecs, àrabs, bascos, argentins, etc., la llista podria ser gairebé interminable... Bon senyal!