Els meus exàmens

Habitació blava, casa meva, dia assolejat, diumenge i fent feina!!!!!!!!!

Després de tants anys estudiant alguna llengua o una altra, crec que cap examen d'aquestes característiques em sorpren. Al capdavall tots es basan en el mateix i tots volen saber les competències. Moltes vegades m'adono a l'escola d'idiomes que gent que estudia amb mi i no han fet gaire exàmens d'aquest tipus es posen molt nerviosos o, fins i tot, no saben què respondre quan són demanats de fer una redacció sobre les darreres vacances. I pensen... però si no vaig estar de vacances!!! Doncs tant és!!! Inventa-te-les coi, que al professor tant li fa, només vol que escriguis una redacció!

Normalment, els més llargs que he tingut han estat els de l'Escola d'Idiomes (3r i 5è) o els exàmens de nivell C i D de català. En aquests exàmens t'ho pregunten tot. De fet, no et pregunten tot però hi ha preguntes de tota mena, i solen ser força similars: exercicis d'omplir buits, de conjugar correctament verbs, de posar la preposició adient, de comprensió escrita i oral, d'expressió escrita i oral. Aquests exàmens solen durar més de 4 hores, però llavors solen separar-ho en dos dies.

L'únic que he hagut de fer hipermegasuperllarg ha estat a la universitat. Després de haver fet segon curs, Traducció (pla antic), vaig tenir 8 exàmens de recuperació pel setembre. I, oh, quina casualitat, vaig haver de fer 4 el mateix dia!!! 4!!!!! Dues hores cada examen = 8 hores!!!! Seguides!!! I, és clar, n'hi va haver de tot, de llengua i de no llengua...

D'exàmens més mal plantejats... crec que ha estat el de conduir, on només et preparen per saber respondre correctament les preguntes del test, però com que això ha d'anar sobre llengües, crec que puc fer una comparació entre els exàmens de nivell i els de conduir, on l'important no és que sàpigues una cosa sinó que sàpigues què has de dir a aquella pregunta i prou. Els de nivell C i D de català o els de Proficiency del British com a mínim són així. Tot i això, com que en principi aquests exàmens de nivells són els "més importants" o els que després apareixeran al currículum, ens hem de fotre i fer-los i aprovar-los. I després, el que sàpigues o no és un altre tema, però ja el tens al currículum. "Titulitis" en diuen alguns.

Normalment jo no em solc posar nerviós en fer un examen, ni de llengües ni de cap altra mena. Com he dit anteriorment, després de tants anys fent exàmens, un rere l'altre, tenim el cul pelat i gairebé res ens podria sorprendre. Si m'ho sé, no calen nervis, i si no m'ho sé, tampoc perquè no m'ho sé. Senzill.

I no hi ha trucs per fer exàmens de llengües. L'únic truc que queda, en cas d'extrema (sic.) necessitat és aplicar jocs bruts (o no tant bruts...):

Aprenentatge en línia

Curs en línia per aprendre llengües: per si algú hi està interessat...

http://www.word2word.com/coursead.html

In situ

Des de la meva feina.

Al llarg dels meus anys com a aprenent de llengües, ja gairebé 20 anys ininterromputs, m'he trobat amb aules de tota mena, des d'aules amb cadira i taula tot en un, cadires i taules separades, cadires de plàstic, de fusta, més còmodes, més incòmodes, amb aules en què els alumnes estàvem en fileres, en cercle, desperdigats, etc. Aules amb molts alumnes i aules amb molt pocs alumnes.

Sota el meu punt de vista, per un aprenentatge d'idiomes, les aules que més m'agraden són, pel que fa a la predisposició de les cadires, les de l'Escola d'Idiomes de Drassanes. Sí, ja sé que no són gaire còmodes, cadires i taules tot en un, però el fet que siguin així facilita la interacció amb la resta de companys i la possibilitat de moure i predisposar l'aula d'acord amb les necessitats de cada sessió. És cert, però, que aquestes aules són una mica petites per la quantitat de gent que hi assisteix, però si no fos per això, serien gairebé perfectes.
Quant als aparells, crec que un projector de transparències sempre va bé, tot i que ara, amb un ordinador hauria de ser prou per poder posar diapositives, àudio i una bona pantalla o projector acoplat per veure vídeo. Tot i això, molts professors encara fan servir els projectors per poder posar transparències extretes d'altres llibres, amb la qual cosa potser encara ara no en podríem prescindir.
Una bona ventilació i climatització de les aules i una quantitat d'aprenents entre 10 i 15 persones seria ideal per aprendre d'una manera idònia. Tot i això, els calers són importants per a les institucions, i qui vol això, ja sap que ho haurà de pagar.........

Com he dit anteriorment, la disposició de les cadires i taules té incidència en la relació que puguem tenir amb els companys, i per a mi, crec que un punt important en l'aprenentatge d'un idioma ha de basar-se en la interacció amb els companys. Crec que aquesta interacció ens fa, d'una banda, treure la vergonya en parlar una altra llengua, i de l'altra haver de forçar-nos a parlar en aquesta llengua, fet que si no estiguéssim amb un altre company possiblement no ho faríem. D'altra banda, també crec que els errors comesos entre els companys són identificables com a propis en el sentit que nosaltres també els podríem haver fet, i això ens ajuda a corregir-los i millorar aquest aprenentatge. Per a mi, doncs, això hauria de ser una qüestió bàsica en qualsevol aprenentatge de llengües.

Quant als horaris, crec que l'aprenentatge de llengües, com de qualsevol altra matèria depèn força de l'individu. En el meu cas, m'agrada molt més estudiar al matí, quan el cervell i el cos estan descansats i poden assimilar més informació. A les 7 de la tarda ja no puc més després d'estar tot el dia fent coses, i l'assimilació així com l'atenció a les explicacions del professor no són les més òptimes. També crec que un horari ideal serien 3 hores diàries d'estudi, amb un dia o dos de descans per poder estudiar i assimilar els continguts. A l'EOI hi ha 4 hores setmanals (repartides en 2 hores un dia i 2 hores un altre dia), i durant 4 mesos són 6 hores setmanals (2-2-2). Jo crec que són poques hores per poder aprendre un idioma, i de fet és per aquest motiu que els cursos, com a mínim, duren 5 anys. També és cert que les classes es fan molt repetitives i els cursos avancen molt a poc a poc, però també entenc que aquestes classes s'han de combinar amb altres classes o amb la feina i per això són així. Si només haguéssim de fer aquest aprenentage, crec que l'horari ideal seria el que he proposat anteriorment. 3 hores cada dia, durant 5 dies a la setmana i, després, un altre dia de descans i un altre per jugar amb aquest idioma, amb altres companys, amb música, amb vídeos... I ja el millor de tot seria una submergió en algun lloc on aquest idioma es parli. Segur que en 4 o 5 mesos parlaríem coses d'aquest idioma.

Quan vaig arribar a Dinamarca, els estrangers vam haver de fer un curs intensiu de 12 hores setmanals (4 hores per 3 dies) de danès + la submergió lingüística (tot i que quasi tothom parla anglès). Trobo que vaig aprendre força així, tot i que 4 hores diàries em semblen moltes hores perquè l'última hora el cos tendeix a desconnectar a causa del cansament. Tot i això, trobo que el fet d'haver d'estudiar cada dia el que havíem fet em va fer aprendre més danès que si els horaris haguessin estat més relaxats.

Val a dir, però, que crec que els horaris i la disposició de l'aula i els materials que s'han d'emprar depenen, en gran mesura, dels objectius del curs i del temps de què es disposi per arribar a un aprenentatge òptim d'acord amb aquests objectius.

ψυχη

Home sweet home.
Com ha dit algun company en algun altre blog, crec que durant l'ensenyament de llengües que he (hem) tingut cal distingir, sobretot, dues etapes: l'etapa d'aprenentatge de llengües a l'escola/institut i l'etapa d'aprenentatge de llengües extraescolar i universitària. La primera de les dues es caracteritza, sobretot per un enfocament conductista, on l'important és aprendre regles, paraules, memoritzar-les i ser capaç de repetir-les més tard. Sota el meu punt de vista, crec que és una pràctica força estesa a l'ensenyament escolar i, potser, un dels errors més grans a l'hora de fer un ensenyament de llengües. No sé quin mètode deuen fer servir a altres països, però potser això explica les deficiències del nostre país quant a les habilitats lingüístiques més enllà de les nostres llengües maternes?

La segona etapa, la d'aprenent de llengües fora de l'escola o a la universitat crec que s'identifica més amb un enfocament humanista (el primer) i constructivista o socioconstructivista (el segon). De fet, com deia fa dues entrades, potser una de les coses que va fer que m'agradessin els idiomes va ser la possibilitat de desenvolupar-me en una altra llengua amb un bon ambient a l'aula, jugant a aprendre, en definitiva. Després, el canvi universitari és molt més diferent, ja que l'aprenentatge d'una llengua es basa en un procés constructiu, on el que importa és l'elaboració de significats i de sentits. En aquest punt, crec que les idees de Vigotski tenen una certa transcendència, atès que els elements culturals que són part intrínseca d'una llengua adquereixen la seva importància a l'hora de poder comprendre els significats i poder-ne elaborar de nous, on els aspectes pragmàtics d'una llengua són tan importants que, sense tenir-los en compte, és impossible d'adquirir una llengua de manera normal.

Aprenent a ensenyar; ensenyant a aprendre

Durant la meva vida com a aprenent de llengües, puc dir que he tocat gairebé totes les teories o metodologies lingüístiques existents.

Recordo que quan vaig començar a aprendre anglès amb 6 anys, poc importava l'aprenentatge de memòria d'estructures sintàctiques o de llistats interminables de paraules. Els professors volien que a classe ens ho passéssim bé, i és per això que sempre ens feien fer coses entre nosaltres, fe jocs amb l'anglès, desenvolupar-nos entre nosaltres en anglès. Tant era que ho féssim bé o malament, la qüestió era poder desenvolupar-nos-hi. Crec que gràcies a això els professors van aconseguir que em comencés a agradar tant aquest idioma.

Aquest mètode diferia moltíssim quan vaig començar a estudiar l'anglès de manera obligatòria a l'escola/institut i els professors ens feien aprendre llistes de vocabulari innecessari i moltes altres coses de memòria. Suposo que per això molts dels meus companys odiaven tant l'assignatura d'anglès. Jo, en canvi, tot i que no m'agradés el mètode d'ensenyament escolar (no sabia que el mètode no m'agradava, però recordo que no m'agradaven aquelles classes), ja sabia molt d'aquell vocabulari i no em feia falta aprendre'l, però sincerament ara crec que vaig aprendre el vocabulari que sé gràcies als primers anys i els mètodes estructuralistes o generatius que he après durant l'aprenentatge de llengües que he tingut.

A l'Escola d'Idiomes recordo que els mètodes d'ensenyament principals que he tingut s'han basat en teories estructuralistes, on es fan molts exercicis de repeticions, d'omplir buits, de fer converses amb altres companys sobre temes preparats, ens fan èmfasi en el diàleg amb els companys, etc.

Suposo que, com vaig dir a una entrada anterior del bloc, quan vaig començar a aprendre francès, els mètodes de la professora eren força tradicionals i per això em va passar com a altres companys, que el vaig voler abandonar. La única diferència entre l'anglès i el francès, llavors, era que l'anglès era obligatori (i per tant els meus companys no el podien deixar d'estudiar i el francès era optatiu) Buf! Sort!

Aquest tipus d'ensenyament també el vaig tenir a Dinamarca durant l'aprenentatge del danès, on el professor ens feia sortir davant de classe a exposar diàles amb el vocabulari que suposadament havíem hagut d'aprendre i on es buscava, sobre tot, que ens poguéssim comunicar al carrer, al supermercat, al bar, etc. Segons el que recordo, la seva forma d'ensenyar-nos estava basada en la teoria estructuralista i de la lingüística textual o de l'anàlisi discursiva.

Com a aprenent, i a partir dels records que tinc dels professors que m'han ensenyat idiomes, crec que no puc dir que em sento molt més còmode en una metodologia que en una altra. Crec que potser el pas amb uns professors i amb uns altres m'han fet desenvolupar una mica de manera personal totes i cadascuna d'aquestes metodologies, podent aprofitar el millor de cadascuna i rebutjant el menys interessant. Crec que totes aquestes teories tenen coses bones i coses dolentes, i per tant, com a professor de llengües, segurament intentaria aprofitar les coses bones per intercanviar-les entre elles i fusionar-les. Sé que segurament això serà difícil i que m'hauré de basar més en una que en una altra, però com ha mínim ho intentaria.

Com a base, suposo que em basaria en les teories estructuralistes i de l'anàlisi textual i del discurs, fent els meus alumnes parlar entre ells amb diàlegs dirigits, incentivant-los a comunicar-se entre tots, fent-los veure que el que importa és la comprensió, preguntant-los sobre coses que els interessen, com què han fet durant les vacances, quins plans de futur tenen, preguntant-los sobre els seus hobbies, la família, etc. (això dependria del seu nivell, els objectius que tinguessin, etc.). A partir d'aquí, suposo que deixaria passar els errors més subtils i em basaria en teories generatives per corregir-ne els grossos i, de mica en mica, anar polint les coses més insignificants (però de mica en mica). En aquest sentit intentaria pensar com un nen (o un estranger) i veure com ho fan ells per aprendre correctament una llengua, els erros que fan i analitzar per què els fan. A partir d'aquesta base, doncs, intentaria proporcionar-los vocabulari que els manqués, però no llistats que no serveixen de res, sinó vocabulari que sortís durant la classe i que fos necessari per dir les coses que volen dir. M'estimaria més que aprenguessin 10 paraules que necessiten i que me les han demanades i que aprendran de veritat que no donar-los un llistat de 20 paraules, de les quals només n'aprendrien 10 per a la classe següent però que al cap de dos dies només en recordarien 2. Seria doble feina per a mi (que hauria de buscar vocabulari per donar-los) i per ells (que acabarien avorrits de la llengua i no els serviria de res).

És per tot això que suposo que les metodologies més modernes, les estructuralistes, generativistes i d'anàlisis discursives tenen més possibilitats de ser útils que la metodologia tradicional basada en l'aprenentatge gramatical. La meva experiència crec que ho demostra i suposo que la de la majoria de nosaltres que ens agraden les llengües. Potser estic equivocat, però la meva intuició em diu que no. Ho veurem als blocs dels altres companys. Què en penseu?